Villanueva de Viver
INICI
POBLES
ITINERARIS
MAPA
REGISTRO
Des de l’autovia A-23, agafeu l’eixida de Barraques i continueu per la CV-207. També podeu accedir a aquesta localitat des de Castelló de la Plana, a través de la CV-20 i enllaçant amb la CV-207.
Elevació: 891 msnm
Superfície: 6 km²
Població: 61 habitants
Villanueva de Viver (en valencià, Vilanova de la Reina) és un municipi de la Comunitat Valenciana, pertanyent a la província de Castelló i a la comarca de l’Alt Millars.
És un barranc angost que aboca les seues aigües al Millars, a l’altura de Montanejos. Naix en la cara NO de la Sierra de Espina, pràcticament en terres de Terol (San Agustín), encara que la part més espectacular del seu recorregut s’ubica en el seu tram inferior, entre l’aldea de Los Calpes i Montanejos.
Situada en el seu propi nucli urbà.
És un dels llocs més bells de la Comunitat Valenciana. Aquest paratge té piscines naturals, l’aigua de les quals manté una temperatura constant de 25 °C durant tot l’any. A més, té restes d’antics banys àrabs del segle xii, berenadors, lavabos, un xicotet quiosc i jocs infantils.
S’ubica en el km 8.500 de la carretera que uneix Onda i Fanzara, a la dreta, en la part alta d’un tossal de difícil accés, no molt lluny de l’actual població de Fanzara. El castell és de dimensions reduïdes i es troba en estat de ruïna.
Construït pels àrabs en el segle xiii, és de planta irregular dispersa amb forma allargada i estreta, ja que s’adapta a la cima en què es troba.
En l’actualitat s’aprecien distints elements i llenços de les seues muralles, així com l’estructura principal d’una torre major, de la qual es conserva part de dues de les seues façanes.
També es descobreixen els basaments de dues torres de planta quadrada, que defensaven la muralla i que es troben en una posició avançada i a una altura menys elevada.
Existeixen molt poques referències documentals respecte al castell de Fanzara, que degué de ser més bé un lloc de vigilància secundari, ja que es troba relativament allunyat de la població, amb un objectiu estratègic dirigit al control sobre una ruta o camí.
En el perímetre del castell s’han trobat restes del Bronze Mitjà, ibèrics i, naturalment, islàmics. La fortalesa musulmana, pertanyent al senyoriu d’Abu Zayd, va ser cedida per Jaume I al seu fill Pere, en 1259. En 1272 el va heretar un altre fill, Jaume de Xèrica. Passat un temps, va pertànyer a la Casa de Segorbe, en 1417. Actualment, és propietat de la família Gómez Centelles.
El castell de la vila de Castillo de Villamalefa és una antiga fortalesa d’origen musulmà, que s’ubica en la banda més alta del promontori sobre el qual s’alça aquesta localitat de la comarca valenciana de l’Alt Millars. El castell, al voltant del qual es va construir el poble, dominava la vall que forma el riu de Villamalefa, un afluent del riu Millars. Actualment, només en queden restes prou deteriorades, sobretot les de l’antiga capella de Santa Llúcia, la qual també va fer les funcions de primitiva parròquia del lloc. El castell té la categoria de bé d’interés cultural.
Té una magnífica xarxa de pistes, antics camins i senders de caçadors i fusters.
C/ San Isidro, 13, 12428, Villanueva de Viver (Castelló)
Telèfon: 685 73 75 19
C/ San Isidro, 59, 12428, Villanueva de Viver (Castelló)
Informació: 634 558 087
Reserves: www.booking.com
Edifici familiar al nucli urbà amb vista als carrers, el camp i la muntanya. Disposa de quatre apartaments acollidors, funcionals i totalment equipats. Cada un dels apartaments està pensat per a donar resposta a les vostres necessitats, fer la vostra estada més agradable i contribuir al gaudi de les vostres vacacions en el medi rural. Teniu a la vostra disposició dues places d’aparcament.
Apartament Carrasca: Situat en la planta primera de l’edifici. Té capacitat per a sis persones. Consta d’una habitació amb bany, dues habitacions dobles, bany, cuina independent, saló-menjador, balcó i terrassa.
Apartament Rebollo: Situat en la primera planta de l’edifici. Té capacitat per a quatre persones. Consta de dues habitacions dobles, bany i cuina-menjador-saló.
Apartament Noguera: Situat en la segona planta de l’edifici. Té capacitat per a cinc persones. Consta d’una habitació doble amb lavabo, una habitació doble, una habitació senzilla, bany, cuina independent, saló-menjador i balcó.
Apartament Pino: Ideal per a parelles. Situat en la tercera planta de l’edifici, té capacitat per a tres persones. Consta de dormitori, bany, cuina-menjador-saló amb sofà llit i àmplia terrassa.
C/ San Isidro, 59, 12428, Villanueva de Viver (Castelló)
Informació: 693 800 599
La Casa de l’Herrero, volta a les nostres arrels… No hi ha res com tornar a un lloc que no ha canviat i viure una experiència amb els cinc sentits. Antiga casa de llauradors restaurada, situada en l’entorn natural delimitat entre el riu Maimona i la serra d’Espina, sota el pic de Santa Bàrbara. Consta de dos habitatges:
Apartament 1: Disposa de dues habitacions dobles, un bany, cuina, menjador i calefacció. Consultar preus.
Apartament 2: Disposa de dues habitacions dobles, una habitació individual, un bany, cuina-menjador amb sostres alts amb golfes de fusta, terrassa i calefacció. Consultar preus.
Les festes patronals són en honor de sant Martí i santa Bàrbara. Se celebren del 20 al 25 d’agost, amb diversos actes, com per exemple la fira de la mel i de productes agrícoles i actuacions d’orquestres i discomòbil. També se celebra la romeria a l’ermita de Sant Martí.
Ritmes alimentaris
A Villanueva de Viver es desdejunava en eixir el sol, l’hora depenia de l’estació de l’any. L’esmorzar es feia al lloc de treball, de 9.30 h a 10.00 h del matí. A la 13.00 h es dinava. Els habitants d’aquest poble han conservat aquests horaris: sopen a les 19.00 h i se’n van a dormir a les 21.00 h. Aquest hàbit es continua conservant en les famílies que viuen al poble actualment. Els homes i dones, en els dies de festa, ixen a jugar una partida de cartes.
El seu entorn es pot recórrer en una excursió amb amics o en família, i a l’estiu les seues aigües són perfectes per al bany.
A l’inici del segle xx aquesta població s’anomenava, segons la tradició, Vilanova de la Reina, perquè havia pertangut a una reina mora. Segons figura en els mapes de les observacions de Cavanilles al final del segle xviii, va pertànyer des de la seua fundació al bisbat de Segorbe
Hi ha vestigis d’un poblat iber en una de les vessants que delimiten el barranc que discorre prop de la població.
Història en la seua pàgina web
El primer rastre històric del nostre poble el trobem al jaciment iber d’El Castillarejo, que data del segle ii aC Es va trobar un assentament romà a Pradas, del segle i dC.
Les primeres dades sobre la localitat, que actualment s’anomena Villanueva de Viver, mostren que va ser una alqueria àrab de moriscos expulsats de Jérica (segle x).
Conta la tradició que la població rep el nom en honor a Elionor de Portugal, que va morir de pesta negra de camí a Jérica, on va ser soterrada en 1348.
L’alqueria àrab va ser repoblada en 1368 per cristians, per la qual cosa van tindre dret a fer esglésies, cases i places, i a establir els impostos corresponents. D’aquesta època és el castell de Pradas (segles xiv-xv).
Les guerres carlines del segle xix van provocar la divisió del poble en dos.
En 1916 va perdre el seu nom perquè coincidia amb un altre poble de Jaén, amb més de 3.000 habitants.
La història del poble en el segle xx ve marcada per la Guerra Civil i l’emigració a les ciutats de gran part de la població en busca de millor vida, com a conseqüència de la mecanització de l’agricultura, que provocà la baixa rendibilitat del treball en el sector per a l’agricultura xicoteta tradicional.
Església parroquial de Sant Antoni Abat
L’església parroquial de Sant Antoni Abat, a Villanueva de Viver, a la comarca de l’Alt Millars, és lloc de culte, catalogada, de manera genèrica, com a bé de rellevància local, segons la disposició addicional cinquena de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del patrimoni cultural valencià (DOCV núm. 5.449 / 13/02/2007), amb codi: 12.08.133-0011.
Aquesta església pertany a l’arxiprestat número 2 de la diòcesi de Segorbe-Castelló, conegut com a arxiprestat de Sant Antoni Abat, amb seu a Jérica.
Es tracta d’una modesta construcció de finals del segle xvii, la construcció del qual es va finalitzar a principis del segle xviii, seguint les pautes de l’estil gòtic i clàssic.
Presenta una planta de creu llatina i nau única, capelles laterals i, als peus d’aquesta, un cor alt amb una curiosa balustrada del segle xviii.
La façana presenta una portada en retaule, acabada en una testera ampla i xicoteta, decorada amb un rellotge mecànic i coberta de teules de major altura que la resta de la planta.
Presenta també una torre campanar amb una sola campana en un dels seus cossos. La campana s’anomena Sant Martí, té 33 cm de diàmetre, una altura de 30 cm i un pes aproximat de 21 kg. Està feta en 1996 per la fosa Germans Portilla de Gajano, localitzada al municipi de Marina de Cudeyo (Cantàbria, Espanya), a pesar que en la marca de fàbrica de la campana posa que el seu fonedor va ser Industrias Manclús.
En el seu interior es conserven algunes peces d’orfebreria d’un cert valor històric i artístic.
Ermita de Sant Martí i Santa Bàrbara
L’ermita de Sant Martí i Santa Bàrbara, a Villanueva de Viver, a la comarca de l’Alt Millars, és lloc de culte, catalogada, de manera genèrica, com a bé de rellevància local, segons la disposició addicional cinquena de la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del patrimoni cultural valencià (DOCV núm. 5.449 / 13/02/2007), amb codi: 12.08.133-002.
Es tracta d’una construcció de dimensions reduïdes i planta de nau única amb porxe i corral adossat en la part dreta, que es va realitzar en 1656, seguint les pautes, simultàniament, tant de l’estil gòtic tardà com de l’estil renaixentista.
L’edifici va patir una transformació durant el segle xviii, quan va adquirir el seu aspecte actual. El seu estat de conservació no és bo, i només s’ha rehabilitat el corral. A pesar d’això, es considera que el perill de destrucció del monument és baix. Els clavaris del sant són els encarregats del seu manteniment i conservació.
Aquesta xicoteta ermita està dedicada, junt amb sant Martí Bisbe, a santa Bàrbara.
L’edifici, d’aspecte rústic, presenta fàbrica de maçoneria amb carreus de reforç i un sol contrafort lateral, ja que l’altre contrafort, el que se situaria al corral, que estava situat on interiorment està la pilastra de suport de l’arc faixó, va ser eliminat. Presenta dos cossos, un d’aquests és, realment, un atri construït davant de la façana de l’ermita, que acaba en una testera que es remata amb tres escalons i una creu de forja. Aquest atri presentava en origen tres arcs de mig punt, dels quals els dos laterals van ser cegats, de manera que va quedar com a únic accés al temple l’arc central (arc carpanell de fàbrica de rajola massissa). La coberta del porxe, que és de menor altura que la coberta del temple (que és a dues aigües), té tres vessants, i igual que la coberta del temple està rematada amb teules roges.
El conjunt es completa amb una altra estança oberta, adossada a un dels laterals de l’ermita que pareix fer de refugi de caminants o inclús casa de l’ermità.
La porta d’accés al temple és de fusta i s’emmarca en un arc de mig punt de pedra.
Interiorment, la nau es cobreix amb una volta de canó, que presenta en l’arrancada una motlura neoclàssica, que s’interromp en arribar a l’altar. També pot destacar-se la presència d’un arc faixó que descansa en dues pilastres visibles. Per la seua banda, el terra està format per un paviment de terrissa, datat de 1859, com es pot llegir en un dels taulells situats a l’entrada, on a més hi ha una representació de l’ermita de com havia de ser en el seu estat original, ja que presenta un rellotge de sol, hui desaparegut.
La decoració interior es basa en el color dels revestiments, que presenten dues zones, el sòcol pintat en gris blavós i la part superior emblanquinada.
Les festes patronals, que se celebren en honor a sant Martí, sant Roc i santa Bàrbara, tenen lloc a l’agost. Es duen a terme diversos actes, tant religiosos com d’índole festivopopulars. Hi destaca la romeria a l’ermita de Sant Martí, en què es trasllada la relíquia del sant que es conserva a l’església parroquial del poble, i s’hi oficia una missa.
Venint per la carretera CV-207 des de Fuente la Reina, a 1 km escàs de Villanueva de Viver, hi ha una desviació a la dreta que després d’un curt recorregut ens portarà a una bifurcació de camins on es troba l’ermita de Sant Martí, a l’est de la població.
El xicotet temple, que també està sota l’advocació de santa Bàrbara, mostra traces de la seua venerable antiguitat. Seriosament danyat durant la Guerra Civil, va haver de ser rehabilitat. Una recent restauració duta a terme per l’Ajuntament el manté en bon estat. La seua atenció i conservació van a càrrec del grup de clavaris del sant.
L’ermita és un edifici rústic de maçoneria amb reforços de carreus i un contrafort lateral. La coberta és de teules a dues aigües i a la testera, en compte d’espadanya, s’alça una creu sobre base escalonada.
Té porxe previ de menor altura i amb teulada independent, que en el seu origen tenia tres arcs, però quan es van cegar els laterals només es va mantindre l’arc frontal –de rajoles i molt rebaixat–, que dona accés a la porta de fusta de llinda amb marc de pedra. En la paret d’aquest atri queden vestigis del que degué ser el suport per a una xicoteta campana. Adossada a aquest, en la part dreta, hi ha una curiosa dependència oberta que pareix un refugi per a caminants o el que queda de el vell habitatge de l’ermità.
Ajuntament. Edifici d’interés arquitectònic.
Experiències gastronòmiques 2020 a Villanueva de Viver. Diumenge 23: olla de fesols, cards, botifarres i ossos. És l’olla tradicional del nostre poble, que es feia amb conserva en oli de la gerra de la matança. Hi ha versió vegana d’aquest plat.
El fet que Villanueva de Viver estiguera a 10 quilòmetres de Barracas, on està la carretera Sagunt-Burgos i la via ferroviària, suposava que sempre hi havia possibilitat de comerç en el mercat negre, i Vilanova tenia blat i farina, productes molt apreciats per ciutats com València. En la postguerra, les famílies van sobreviure del cultiu de cereal, xicotets horts amb plantacions de creïlles, remolatxes, alfals i llegums, així com de la criança d’animals domèstics per a engreixament i consum. A Villanueva de Viver hi havia ramats d’ovelles i algunes famílies practicaven l’apicultura de transhumància. Les pinedes van ser la seua font principal d’ingressos en metàl·lic a partir dels anys 50.
Per la seua situació, Villanueva de Viver té influències aragoneses i valencianes, es mengen farinetes i paella, i els dos plats s’han adaptat a les circumstàncies geogràfiques i als aliments disponibles. Es diu que les farinetes de ric porten cansalada i pernil, i a Villanueva de Viver portaven trossos de cansalada i magres del porc, mentre que els pernils a les cases menys benestants es reservaven per a assecar-los o vendre’ls. Al mateix temps, les farinetes suaus, més líquides, que s’empren per a “viejos sin dentadura” i “zagales”, s’anomenen “farinetas”, nom valencià. La paella valenciana a Villanueva de Viver redueix els seus ingredients i els adapta al terreny: no hi ha garrofó, però hi ha caragol blanc, que és autòcton de la zona pedregosa de les planes de Terol.
S’hi conserven de temps antics el pa, el vi i l’oli com a ingredients principals del menú familiar. Encara que l’oli l’havien de portar de pobles pròxims amb menys altura, ja que a Villanueva de Viver la collita d’olives es gela tots els anys. L’oli és l’ingredient principal en totes les preparacions, així com el boví i la caça són les carns predominants a taula.
Les hortes de Villanueva de Viver tenen aliments del nou món. La creïlla, la remolatxa sucrera, la dacsa, els fesols, la tomaca o els pimentons són aliments indispensables per a la subsistència dels habitants del municipi. No obstant això, no deixen d’emprar-se i mantenen la seua presència a l’hort d’hivern la col, els naps i els cards, vegetals de la cuina d’interior espanyola que són protagonistes en el menjar dels animals i els plats de cullera de les famílies.
La fridura, mètode antic que ja es coneixia a l’antic Egipte, encara manté la seua vigència en les famílies del poble, que, a pesar de no fer matança del porc, sí que compren els embotits i les carns salades i fan unes gerres de fridura i així “siempre hay arreglo cuando vienen los hijos de València”.
A Villanueva de Viver la paella es feia amb arròs, caragols, pollastre i conill (mesclat o només un dels dos ingredients) i bajoquetes. El color s’obtenia amb safrà i s’emprava romer per a aromatitzar-la.
Els fesols tendres amb costella de porc de la gerra de fridura són una alternativa de menjar festiu en aquelles famílies en què no es podien matar conills o aus per a la paella.
La caça, de pardalets, perdius, conills o llebres, era també un dels plats festius que es compartien amb amics i familiars, es cuinaven estofats amb tomaca o a la brasa.
El corder, cuinat a la brasa o al forn, es reservava per a grans celebracions, ja que els caps de bestiar joves es venien per a obtindre diners en metàl·lic i assegurar l’aprovisionament d’altres necessitats familiars, com utensilis, oli d’oliva o roba.
Els dies de festes patronals o romeries era costum començar determinades peces de conserva de porc, que es reservaven per a aquestes ocasions. La morca blanca (sobrassada) es començava al maig; la “bufa” (embotit que utilitza com a pell d’embolcall la bufeta urinària del porc), en la festa de la Mare de Déu de Pradas.
S’arreplegava també la mel de bresques d’abella; l’ofici d’apicultor era tradicional i es manté hui en dia. La transhumància de bresques del regne a les terres altes de Terol a l’estiu era un fet que marcava la vida dels abellers.
No hi va haver consum de peix de forma habitual fins que en els anys 50-60 botigues ambulants de pescateria amb camions frigorífics venien una vegada a la setmana aquest aliment a la plaça del poble. Fins llavors es consumien saladures de sardina i abadejo. Moltes vegades s’intercanviaven a les botigues per ous (un ou per tres sardines xicotetes). El consum d’abadejo era típic en plats de vigila en les festes de Pasqua.
El menú diari estava condicionat pel treball del camp i el treball de l’agricultor està clarament exposat a les estacions i la climatologia.
Les farinetes, plat fet al foc amb farina i aigua, requereixen de molt de temps i llenya, per tant, són més freqüents a l’hivern i en la matança del porc. S’aprofiten focs de llenya sempre encesos, dies curts i molt de temps al costat del foc per a calfar-se.
A l’estiu es feien plats més ràpids en la seua preparació, com les migas de pastor.
La fridura, guardada en gerres de fang tot l’hivern i la primavera, es començava al juliol amb la sega, quan no hi havia temps de més preparatius culinaris i es necessitava una bona aportació d’energia i proteïnes per al treball de sol a sol.
Els lloms i les costelles se salaven durant una setmana en una pica i es penjaven a assecar.
Depenent del temps i de la humitat ambiental es feia la fridura en 15 o 20 dies. S’utilitza un calder de coure ple d’oli d’oliva bullint, on es van introduint, primer, les costelles d’una grandària de tres o quatre dits. Quan la costella té la pell retreta sobre l’os, s’hi introdueixen els lloms tallats a rodanxes més o menys grosses, això depén dels gustos familiars. Quan el llom vira de color en la seua part interna, s’hi introdueixen les llonganisses. Uns minuts més i ja està fet el fregit. Les botifarres i els ossos es fan en tandes diferents.
Les gerres de fang s’omplin amb la carn fregida i s’espera un poc per a cobrir-les completament d’oli.
Aquesta preparació permet una difusió de l’oli d’oliva en l’interior de la carn, d’aquesta forma es dilueixen els àcids grassos saturats i s’intercanvien pels monoinsaturats de l’oli d’oliva.
La conservació del fregit o fridura depén de la qualitat de l’oli i del fet que els trossos de carn i embotit sempre estiguen coberts. Les gerres no tenen un tancat especial, generalment es tapaven amb plats i es guardaven al rebost.
OLIVES PARTIDES
Olives verdes a remulla amb un poc de sosa (NaOH), la mateixa que utilitzaven per a fer sabó, es canviava l’aigua cada dos o tres dies fins que se n’anava l’acidesa forta.
Després es posaven amb herbes, sajolida, llorer, timó en brut, i alls crus amb pell.
OLIVA NEGRA
Oliva negra només amb aigua i amb els mateixos condiments que les olives partides.
Preparacions tradicionals:
AMB FARINA
MIGAS: pa dur remullat amb unes gotes d’aigua i es frig amb trossos de carn de la fridura.
FARINETES: es mengen tradicionalment el dia de la matança, o quan fa fred.
Aigua, sal, farina de blat a ull segons la grossària.
Cansalada, magre de porc i fetge de porc
Oli d’oliva.
Cullera de fusta, calder de llautó.
Es posa aigua a calfar i, quan comença a bullir, s’afig la sal i la farina a poc a poc. Es remou perquè no hi haja grums fins que s’espesseix. A banda, es frig en una paella oli d’oliva i alls partits per la mitat o marcats amb pell. Primer, s’afig la cansalada (cansalada entreverada) i, una vegada fregida, s’afig el magre de porc i, finalment, el fetge tallat en trossos xicotets.
Una vegada fregit, es fa, en el centre del calder, un con profund amb les farinetes i es posa l’oli de fregir la carn i la carn per damunt de les farinetes. Es menja alternant una cullerada de farinetes mullades en oli i un tros de carn.
Les farinetes de dacsa es feien de la mateixa manera, ja que hi havia gent que no podia menjar farinetes de blat.
Antigament, quan hi havia pocs diners, també es feien amb sardines salades de bota.
SOPES AMB FARINA: farina de blat, segó de blat.
Es posava aigua o caldo en un casset a calfar i quan estava calent s’afegia la farina a poc a poc, movent-la fins fer una farineta fina. S’hi afegia, a més, un grapat de corfa de blat del molí (segó que s’emprava per als animals).
SOPES DE PA: pa dur tallat en un plat, alls, ou i oli d’oliva cru.
En un plat es posa el pa i l’all pelat tallat en trossos xicotets, un raig d’oli i un ou cru. Es tira aigua bullint amb sal per damunt, de manera que l’ou s’escalda. Es tapa perquè l’all done sabor i s’ablanisca.
LES LLEGUMS
FESOLS EN OLLA: fesols del terreny (roges xicotetes), penques de card (hortalisses d’hivern), col, bledes, creïlla, ossos d’espinada i potes de porc (frescos o fregits de la gerra), botifarra (seca o de la gerra).
Utensilis: olla roja per dins blava o de fang al foc de llenya.
Els fesols han d’estar a remulla 12 hores.
Posar els fesols en aigua freda junt amb els ossos d’espinada, les potes de porc i la penca de card i coure durant una hora aproximadament. S’hi afig la col, les bledes, la botifarra i la creïlla 30 minuts.
En un plat se serveix un cullerot de fesols i hortalisses, i un os i una botifarra per persona.
OLLA DE CIGRONS: es menjava la nit de la matança.
Cigrons, ossos d’espinada i creïlla.
Utensilis: olla roja per dins blava o de fang al foc de llenya.
Posar els cigrons a remulla 12 hores (a la nit). Primer es posen els cigrons en aigua freda a ull, sense proporció, que queden coberts. Si falta, s’hi afig més aigua calenta després.
Els ossos d’espinada (frescos de la matança) s’hi afigen quan comença a bullir l’aigua, i estan coent durant dues hores. Després, s’ha de coure la creïlla 20 minuts tallada a trossos.
En un plat se serveix un cullerot de cigrons, un os i creïlla segons li agrade a la persona. Es pot menjar amb pa.
OLLA DE CIGRONS: cigrons, ossos d’espinada (fridura de la gerra), creïlla, botifarra (fridura de la gerra), potes de porc (gerra) i verdura del temps (col).
Utensilis: olla metàl·lica roja per dins blava o de fang al foc de llenya
Posar els cigrons a remulla 12 hores (a la nit). Primer es posen els cigrons en aigua freda a ull, sense proporció, que queden coberts. Si falta, s’hi afig més aigua calenta després. Els ossos es posen al mateix temps i les potes de porc també. Deixem coent tres quarts d’hora com a mínim. S’hi afig la creïlla, la col i la botifarra, i es couen almenys 20 minuts.
Es deixa reposar segons la fam i a menjar. Se serveix en plat fondo i, depenent del gust, es posa un tros de carn, el que més agrade, i una botifarra. Repartit.
VERDURES
Col: col, alls, oli.
Utensilis: olla per a bullir i paella, culleres de fusta i escorredora.
Coure la col en una olla durant una hora o dos, segons el volum de la col, que està tallada a trossos.
S’escorre bé la col amb una escorredora i es premsa amb una cullera.
Des del Consell de Patrimoni, Cultura i Educació a la Ciutadania, en col·laboració amb l’Associació de Jubilats Santa Bárbara, s’han organitzat unes tertúlies amenitzades amb els majors a fi de conéixer els nostres orígens i recuperar tradicions.
També es duen a terme rutes de senderisme, amb dinar posterior i amb activitats lúdiques per als xiquets.
El paisaje de Villanueva de Viver es montañoso con un clima mediterráneo continental, situado a 900 m sobre el nivel del mar. Abundan los pinares y barrancos.
Geográficamente, se encuentran situados entre el altiplano de Barracas y las estribaciones del macizo de Peñagolosa, limitan al este por la sierra de Pina, zona de pinares agrestes que culminan en el monte de Santa Bárbara. Esta zona de pinar tiene un suelo rodeno y pequeñas huertas regados por fuentes de montaña cuya agua se recogía en balsas.
El territorio esta cruzado por una garganta del rio Maimona, afluente del Rio Mijares, se une al en Montanejos. Este rio provoca abarrancamientos y depósitos de sedimentos que constituyen tierras de secano de cereal, almendros y más recientemente de carrascas truferas.
Con una altitud media de 800 metros y con 13 grados de media, las temperaturas tienden a ser más calidad que en la vecina provincia de Teruel, soporta veranos calurosos e inviernos donde nieva ocasionalmente. Las precipitaciones son 50-60 días al año, luego el caudal de los ríos es moderado y los cultivos predominantes de secano. El regadío lo componen una serie de acequias que parte del azud o de manantiales como el de San Roque de Villanueva de Viver. Tradicionalmente estas aguas no solo permitían regadíos sino también molinos y batanes para el procesamiento de las cosechas de cereales y de otros cultivos como la vid.
A finales del siglo XIX vivían unos 350 habitantes, predominaba el cultivo de cereales (trigo, cebada) y vid. La plaga de la filosera llego a Villanueva aproximadamente en 1910, dejando inactivos sus más de 20 cubos de vino e iniciando una crisis ya anunciada que se interrumpió por el conflicto de la guerra Civil, y que continuo desangrando el pueblo de habitantes de forma acelerada desde los años 50 llegando a los actualmente censados.
© Copyright 2020, Generalitat
