Els orígens de Vallat són difícils de determinar, ja que no es disposa de documentació fiable. Es comencen a localitzar dades en la dominació almohade en el segle xiii, que donen a entendre el seu origen musulmà i la seua pertinença al Regne de València, el rei del qual, el sàyyid Abu Zayd, era amo i senyor de tot el regne valencià.
Els escassos pobladors de la colònia morisca de Vallat vivien de l’agricultura i de la criança d’animals casolans per al seu manteniment en règim de dependència, i eren nominats “els escaricos”. Eren un grup de persones instal·lades en un territori a canvi d’una renda o part dels seus fruits a l’amo, que era normalment un home de lletres militar o de l’Estat.
Encara que n’eren pocs, tenien una mesquita xicoteta per als seus resos. Va ser un gran dirigent de Vallat Abu Zayd Quaffard, ajudant del rei sàyyid Abu Zayd de València. En la Reconquista del Regne de València, duta a terme per Jaume I d’Aragó, cal distingir dos aspectes: primer, la política del rei Jaume I; segon, la crisi musulmana.
La política del rei Jaume I va ser convocar les Corts a Tortosa, a l’abril de 1225, amb la intenció de reclutar voluntaris entre nobles, clergues i vassalls per a conquistar les terres valencianes. Els va prometre que les terres conquistades serien repartides en forma de:
- Reialenc: el rei dona terres als nobles per mitjà de les dotacions l’any 1248, però estan subjectes al monarca per al servei de l’Estat.
- Senyoriu: ací les terres es concedien al senyor per mitjà de les cartes de poblament, que arreplegaven els seus drets i obligacions d’impostos i variaven d’un senyor a un altre, però el llaurador no era amo de la terra.
Després dels acords d’Alcanyís, l’any 1231, en els quals va comptar amb la col·laboració del senyor Balasc d’Alagó i el mestre de l’orde militar de l’Hospital, Jaume I va conquistar Morella i Ares, Peníscola, Castelló de la Plana… és a dir, tots els pobles de la província.
La crisi musulmana: En el regne moro de València, l’any 1229, hi va haver-hi lluites internes pel poder i el rei sàyyid Abu Zayd va ser expulsat per un cap moro anomenat Ben Zayan, que va ocupar el seu tron.
Aquest fet històric va avançar la reconquista al Regne de València, perquè el rei destronat, el sàyyid Abu Zayd, va demanar ajuda al rei Jaume I a Calataiud per a recobrar el seu tron, a canvi de ser vassall seu i entregar-li tots els castells i places que conquistara, per a repartir-les entre els seus nobles, clergues, ordes militars, homes rics, etc. Peníscola, Culla, Jérica, Alpuente, Segorbe, etc. van ser conquistades en forma de senyoriu absolut. Fins a arribar a València, en 1238, on va ser derrotat Ben Zayan, que va ser l’últim rei moro de València amb el poder absolut.
El nou rei, el sàyyid Abu Zayd, va ser vassall del rei Jaume I. El rei moro va conservar molts feus, i un d’aquests, Villahermosa del Río, el va entregar com a dot a la seua filla Alda Fernanda quan es va casar amb un home ric, lloctinent del rei Jaume I, anomenat Eiximén Pérez de Tarazona. Després es va canviar Tarazona per Arenós, ja que havia rebut del rei Jaume I la baronia d’Arenós, com a premi als seus serveis.
Com que va rebre com a dot de la seua esposa Villahermosa del Río, amb els seus pobles i aldees, és a la baronia d’Arenós on apareix, en els llibres consultats, Vallat, l’any 1242, unit als pobles de Cortes, Montán, Montanejos, Cirat, Tormo, Pandiel, Villahermosa del Río, Zucaina, Castillo de Villamalefa, Ludiente, Puebla de Arenoso, Torrechiva, Espadilla i altres aldees més menudes.
La baronia d’Arenós es legislava per mitjà de les cartes de poblament, que contenien els drets i deures que tenien els musulmans i els cristians per a conviure, aplicant les lleis o furs d’Aragó, que posteriorment van ser substituïts pels Furs de València de Jaume I, la comissió dels quals va presidir el bisbe de València Vidal de Cañellas. Com les terres van ser repartides pel rei als seus lleials (nobles, clergues, rics, etc.), aquests van fer el mateix amb els seus vassalls, per mitjà del Llibre del Repartiment, on quedava escrit quina era la terra del vassall i els tributs que havien de pagar al seu senyor i a l’Església.
Tant les cartes de poblament com el Llibre del Repartiment són documents de valor històric, però difícils de localitzar. El de Vallat potser estarà en els arxius de la Corona d’Aragó, en els registres 5, 6 i 7.
Una dada importantíssima en la Reconquista va ser el poder tan gran que exercia l’Església a través dels seus ordes militars. Per aquesta zona el més important va ser el de Montesa, creat l’any 1317 a la Corona d’Aragó, i va ser Onda la plaça forta en la seua organització.
Aquests ordes militars van ser creats per a salvaguardar la fe catòlica i la seguretat en pobles i camins contra el bandidatge i, encara que al principi complien amb la seua missió, amb el pas del temps, i a causa del gran poder econòmic que tenien en béns i terres, els seus mandataris van caure en la corrupció.
Però tornem a la història de Vallat dins de la baronia d’Arenós. L’any 1352 va passar com a dot al ducat de Gandia en casar-se Alfons d’Aragó, duc de Gandia, amb Violant d’Arenós, filla del senyor Gonçalbo Díez d’Arenós (net d’Eiximén Pérez d’Arenós i Alda Fernanda) i de la senyora Joana Cornel. El fill d’Alfons d’Aragó, duc de Gandia, amb Violant d’Arenós, anomenat Alfons, va morir en 1424 sense una altra successió que un fill bastard anomenat Jaume, per la qual cosa els dominis del duc, entre els quals es trobava Vallat, van passar a la Corona d’Aragó.
El fill bastard es va revelar contra aquesta decisió i es va enfrontar al rei d’Aragó, Joan II, i es va apoderar de la baronia fins al 19 d’agost de 1464, quan el van fer presoner, amb la rendició de Villahermosa. Va estar empresonat fins a la seua mort al castell de Xàtiva.
Llavors els dominis d’Arenós van passar durant 10 anys a dependre dels jurats de València, i es van reintegrar després als dominis d’Aragó. Joan II d’Aragó va cedir els drets d’aquesta baronia al seu fill natural Alfons, amb el títol de duc de Villahermosa l’any 1474, data en què va prendre possessió, encara que va ser concedida el 17 de novembre de 1465, segons l’historiador Zurita en els annals d’Aragó (p. 2, llibre 19, cap. 61, full 271).
Hui en dia ostenta el títol de duc de Villahermosa, sense cap valor especial, José Antonio Azlor d’Aragó i Hurtado de Zaldívar, duc de Granada d’Ega i de Luna, marqués de Cabrera, comte de Juara i vescomte de Zolina.
Els dominis de les terres dels ducs de Villahermosa van finalitzar per diverses desamortitzacions influenciades per la Revolució Francesa. Així, en la primera, en les Corts de Cadis de 1812, es va aprovar un decret que va entrar en vigor amb data 4 de gener de 1813, en la qual s’ordenava que tots els erms i reialencs passaven a ser propietat particular i, encara que aquesta llei va ser abolida per Ferran VII l’any 1814, va ser definitivament posada en vigor per la desamortització dels béns de Mendizábal l’any 1837.